Be yourself; Everyone else is already taken.
— Oscar Wilde.
This is the first post on my new blog. I’m just getting this new blog going, so stay tuned for more. Subscribe below to get notified when I post new updates.
Que no es canti victòria
Els Estats Units i els talibans firmen una pau històrica després de 19 anys de guerra a l’Afganistan. Així informava La Vanguardia de l’acord de reconciliació enllestit a Doha. El País comentava un dels punts clau del pacte: la retirada de les tropes estrangeres abans de catorze mesos. Un pas que no garanteix la fi del conflicte però que intenta iniciar un diàleg de canvi. I és que quatre dècades bèl·liques no permeten pronosticar quin serà el resultat de les conversacions entre els extremistes islàmics que disputen el control del país al Govern de Kabul. L’acord preveu, a més de la reducció de tropes estatunidenques, l’intent dels talibans de no allotjar grups terroristes com Al Qaeda o Estat Islàmic. Finalment, la guerrilla i el president afganès faran un intercanvi de 5.000 presoners.
La cobertura mediàtica del 29 de febrer va ser aclaparadora arreu del món. Cal destacar les publicacions de cadascun dels països involucrats. A continuació realitzo una anàlisi comparativa entre els mitjans dels bàndols involucrats. La implicació de la premsa americana no falla a la cita, mentre que Al Jazeera també ha acaparat la meva atenció. És un dels mitjans referència en cobertures a l’Orient Mitjà. S’observen interessos dels mitjans en la informació de les publicacions? Les diferències comunicatives sí que semblen una evidència. Però quines són?
Victòria o derrota?
He decidit tractar la informació del New York Times i del The Washington Post. Dos mitjans referents arreu del món. Pel que fa a l’anàlisi quantitativa, el primer diari va publicar quatre peces, mentre que el segon en va fer dues. Tot això el dia 29 de febrer. El diari de la capital americana i de la mà de la periodista Susannah George, va fer contingut merament informatiu. Per altra banda, el New York Times va oferir contingut més variat: dues peces informatives i dues interpretatives. Abans de conèixer el procés informatiu seguit, destacar les dues publicacions d’opinió. I és que la primera d’elles és una anàlisi del periodista i politòleg David E. Sanger en què es tracta un debat molt interessant. Ell es pregunta si té Trump la veritable voluntat de recuperar la pau a l’Afganistan o és una escapatòria a la mala situació en què s’hi trobava? La segona peça en canvi, és un article editorial on es discuteix l’acord i les seves conseqüències. A més, es pregunten on és la fina línia entre la victòria i la derrota dels bàndols implicats. Sens dubte, observem que el New York Times presenta una vegada més la voluntat de transmetre la seva perspectiva i anàlisi del cas.
També volia comentar breument les notícies que publiquen els dos mitjans el 29 de febrer; En especial els elements de titulació emprats. I és que les quatre notícies són força similars. Cadascun d’ells va anunciar el succés en primer lloc i va desenvolupar els detalls més tard. Sorprèn que el subjecte en el titular varia. El NYTimes inicia amb “Taliban and U.S. strike deal” i el Washington Post ho fa amb “U.S. signs peace deal with Taliban”. Sembla que el primer centri l’atenció en el grup armat mentre que el segon ho faci en el govern estatunidenc. També sorprèn que el verb del predicat no sigui el mateix. El NYTimes és més contundent amb “strike” que no pas el Washington Post amb “signs”. Els dos destaquen el requisit clau de retirar les tropes de l’Afganistan. I ja en el segon element de titulació, observem que el NYTimes parla de la “fi de la guerra més llarga” i que “encara queden molts obstacles”. El Washington Post no utilitza el subtítol com a recurs, però ja a l’entradeta detalla les víctimes del conflicte i els “catorze mesos per retirar les tropes”.
Proximitat i coneixement
Al Jazeera roman en l’altra cara de la moneda. I és que el mitjà li dedica una secció al conflicte des de fa anys. Aquesta rep el nom de “Taliban News”. El 29 de febrer van publicar un total de quatre vegades. Totes notícies informatives però amb continguts ben diferents. La primera d’elles anunciava l’acord de pau; la segona exposava el text del pacte complet i els detalls a tenir en compte. Més endavant, el mitjà mostrava interès a conèixer les reaccions al fet històric. Feia una peça sota el nom “How the world reacted” i una altra sobre la reacció dels mateixos afganesos amb el titular “Afghans react to deal: mixture of hope and fear”. Aquest segon és un article impactant on Al Jazeera exposa com es va viure l’acord pels seus habitants mentre mostra la implicació i l’interès que té en el conflicte. Per acabar, volia comentar el titular de la primera notícia informativa. Al Jazeera titula amb “Afghanistan’s Taliban, US sign…”. També comenten a l’entradeta que l’acord s’ha realitzat a Doha i que aquest va disposar de la presència de múltiples líders polítics. Cadascuna de les notícies presenta contingut audiovisual amb detall.
No es requereix massa atenció per observar que la cobertura mediàtica dels mitjans sempre varia. Però quan es parla de pau i de canvis positius, els favoritismes no es troben amb claredat i la informació acostuma a ser força similar arreu del món.
Abús i comunicació
La cobertura informativa dels mitjans sovint permet entreveure la línia editorial de cadascun d’ells. A continuació realitzo una anàlisi comparativa de dos diaris sobre els abusos de pederàstia a Maristes. Aquests són eldiario.es i ABC, i amb el següent estudi de cas observarem les diferents estratègies que ambdós segueixen per a cobrir els successos. És cert que els mitjans intenten afavorir determinats interessos partidistes a través del seu mètode informatiu? El que sí que es troba a la vista de tots, són les diferències en els processos comunicatius emprats pels mitjans.
Masturbacions i violacions de nens que tenien entre sis i 14 anys. Tot en tres escoles durant 40 anys. Crim en sèrie? El cas de Maristes és l’escàndol de pederàstia més greu del territori espanyol. Joaquim Benítez era professor d’educació física, quan va dur a terme nombrosos delictes amb menors d’edat. Molta gent es va veure involucrada. Però no va ser fins fa uns anys, que el pare d’una de les víctimes, Manuel Barbero, va elaborar la primera denúncia. Posteriorment, un total de 20 nens i famílies es van sumar a la causa.
Cobertura amb intenció?
He decidit tractar la informació d’aquests dos mitjans a causa de les diferències editorials òbvies que presenten. Dues maneres de treballar i informar diferents, que podem observar a continuació. En primer lloc, destacar una primera distinció quantitativa referent a les notícies. He recopilat les peces dels dos mitjans publicades la darrera setmana de l’abril de 2019, clau pel desenvolupament dels fets. L’ABC va publicar un total de dues notícies mentre que eldiario.es en va fer tres. La primera notícia de ABC explicava la resolució de l’Audiència Nacional de 22 anys de presó pel professor. Un dia després, la fiscalia demanava a l’Audiència el seu ingrés a presó. Eldiario.es, també va publicar aquestes dues notícies. Però de manera complementària, també va facilitar als seus lectors diverses entrevistes a persones d’interès relacionades amb el cas. El Conseller d’Educació de la Generalitat Josep Bargalló n’és un exemple, que relacionava l’escàndol de pederàstia amb l’actuació del govern català.
En segon lloc, entrem en l’anàlisis qualitatiu del cas. Els titulars de les peces són el primer gran apartat que presenta diferències. Pel que fa a la notícia inicial, on s’explicava la sentència de l’Audiència, l’ABC deia “casi 22 años de cárcel para el professor de Maristas”, mentre que eldiario.es deia “La Audiencia de Barcelona condena a 21 años de cárcel al profesor pederasta de Maristas”. Uns eren més explícits que uns altres; Eldiario.es ressaltava el “profesor pederasta”. És obvi que els dos mitjans condemnen els delictes, però sembla que eldiario.es vaadoptar, a més d’una posició informativa, una actitud de denúncia. El periodista Pau Rodríguez deia les coses tal com són. L’home que va abusar de tots aquests nens és un professor pederasta. La segona notícia d’ambdós diaris presentava quasi el mateix titular. Amb claredat i concisió, continuaven en la seva línia.
Estratègies comunicatives
Es manté l’anonimat de les víctimes. I pel que fa a les fonts utilitzades, no són molt variades. La principal esdevé una font institucional, ja que és un cas d’Estat que va arribar a judici. Però els actors protagonistes i el rol que adopten en tota la història sí que divergeixen. Eldiario.es parla quasi en la totalitat de la peça des de la perspectiva de la sala i l’Audiència. També personalitza la sentència amb frases com “la sentència no dóna credibilitat a Benítez”. ABC, en canvi, tracta les notícies des del punt de vista del pederasta. Tanmateix, varia sovint de subjecte: Fundació dels Maristes, Fundació Champagnat, Generalitat. I utilitza diversos sinònims de subjecte com el nom de pila o “professor” per explicar la notícia. Hi ha una forta presència de les oracions passives.
Quant al contingut, Eldiario.es explica bé el context del cas. Amb una introducció complexa i concisa, vaig aprendre pràcticament tots els aspectes rellevants de l’escàndol de pederàstia. El periodista t’explica de manera molt clara el cas. L’estratègia comunicativa de ABC és diferent. Aquests se centren en la sentencia. El periodista narra a la perfecció els complements i matisos d’aquesta. També m’agradaria destacar el paràgraf final de les notícies, que crec que és molt significatiu. ABC narra el present del ja exprofessor Joaquim Benítez. El “diari dels periodistes” utilitza aquest últim fragment per recordar al lector els impactes emocionals que han provocat els abusos.
Per concloure, relacionem els resultats de les estratègies comunicatives dels mitjans amb les bases ideològiques que caracteritzen els propis. I és que la cobertura mediàtica d’ambdós diaris amb relació al cas dels abusos sexuals a Maristes de Barcelona és pràcticament la mateixa. És un tema d’interès públic i humà, condemnat per tots els mitjans. Malgrat que les línies d’editorials dels dos han seguit estratègies informatives similars. És un tema que interessa molt al lector. Volia descobrir si en temes tan seriosos i tan influents en la societat, els mitjans es donen el luxe d’orientar o modificar les peces informatives per un objectiu concret. Els resultats són evidents, i també ho són petits matisos diferencials. El llenguatge utilitzat i les preferències dels diferents periodistes són clares, però els dos diaris van intentar narrar els successos amb la màxima professionalitat possible. Propiciant així, un consum mediàtic responsable.
Veus de Guerra
La primera entrada en aquest nou espai personal no podia tenir un altre tòpic: allò que crec que em pot arribar a apassionar. Sóc conscient de la falta d’actualitat en els temes comparats, però considero que poden funcionar prou bé com a introducció per les properes entrades. Encara molt per aprendre i descobrir, però l’interès en el periodisme de guerra és gran. Precisament el desconeixement que presento, m’impulsa a investigar aquells conflictes que no tenim consciència. Aquells temes oblidats i minimitzats. I és que en el procés de formació d’opinió pública dels mitjans, els sistemes de comunicació també obliden o fan oblidar múltiples enfrontaments arreu del món.
Per què alguns conflictes reben més cobertura mediàtica que altres?
La resposta no és mai senzilla. El que és cert, és que el públic necessita saber la veritat sobre les guerres. Sembla com si els periodistes pacten amb els governs per enganyar-nos. Ja que, sovint, la violència és ignorada. Que li ho preguntin a Àfrica. Des de la fi de la Guerra Freda, la majoria dels conflictes més mortals han tingut lloc al continent africà. El món sense saber-ne res. L’última il·lustració d’això pot ser la guerra iniciada els anys noranta a la República Democràtica del Congo. Més de 5 milions de morts per fam i malalties. I alhora, occident va disposar d’una mobilització massiva per cobrir el conflicte Israel-Palestina. Aquest, però, amb 7 mil morts en vint anys. Nosaltres hem vist en repetides ocasions com el terrorisme va atacar un tren a Espanya el 2004. Però quan més de 250 persones van ser assassinades en un tren bombardejat pels rebels d’Angola el 2001, l’esdeveniment tan sols va rebre “un parell de columnes”. La llista pot ser molt llarga, però pararem l’ull en aquesta darrera comparació.
Per què els mitjans no han parlat tant d’Angola com d’Espanya?
Les imatges són delatores. Ja amb Google es troben les diferències entre el tractament d’ambdós fets. Des d’un punt de vista quantitatiu, l’accident a Espanya té quasi 15 milions de resultats i cerques, mentre que el d’Angola en té poc més d’1 milió. A més, les dates de publicació dels articles també són concloents. I és que en el mateix any dels atacs, la cobertura que van rebre varia moltíssim: sembla que l’accident d’Angola ha guanyat protagonisme amb els anys. Per altra banda, podem fer una observació qualitativa. L’accident del 2004 va tenir en gran part la cobertura de mitjans de comunicació (El País, The Guardian, The New York Times), mentre que el del 2001 presenta més articles d’organitzacions compromeses amb l’ajuda humanitària com Nacions Unides. De ben segur que una anàlisi en profunditat permetria treure moltíssimes més conclusions.
Però, al cap i a la fi, no és necessari anar més enllà. La censura és una realitat en altres històries i casos sense component bel·ligerant. L’acidificació dels Oceans i la situació climàtica del planeta en són grans exemples. Per aquest motiu, s’ha de desafiar als mitjans de comunicació i qüestionar el veritable rol que juguen en els conflictes actuals.
Inspirat en The War You Don’t See (2010), llargmetratge de John Pilger.
Jan Jordana Perpiñá
Introduce Yourself (Example Post)
This is an example post, originally published as part of Blogging University. Enroll in one of our ten programs, and start your blog right.
You’re going to publish a post today. Don’t worry about how your blog looks. Don’t worry if you haven’t given it a name yet, or you’re feeling overwhelmed. Just click the “New Post” button, and tell us why you’re here.
Why do this?
- Because it gives new readers context. What are you about? Why should they read your blog?
- Because it will help you focus you own ideas about your blog and what you’d like to do with it.
The post can be short or long, a personal intro to your life or a bloggy mission statement, a manifesto for the future or a simple outline of your the types of things you hope to publish.
To help you get started, here are a few questions:
- Why are you blogging publicly, rather than keeping a personal journal?
- What topics do you think you’ll write about?
- Who would you love to connect with via your blog?
- If you blog successfully throughout the next year, what would you hope to have accomplished?
You’re not locked into any of this; one of the wonderful things about blogs is how they constantly evolve as we learn, grow, and interact with one another — but it’s good to know where and why you started, and articulating your goals may just give you a few other post ideas.
Can’t think how to get started? Just write the first thing that pops into your head. Anne Lamott, author of a book on writing we love, says that you need to give yourself permission to write a “crappy first draft”. Anne makes a great point — just start writing, and worry about editing it later.
When you’re ready to publish, give your post three to five tags that describe your blog’s focus — writing, photography, fiction, parenting, food, cars, movies, sports, whatever. These tags will help others who care about your topics find you in the Reader. Make sure one of the tags is “zerotohero,” so other new bloggers can find you, too.
Menjant Actualitat 