La primera entrada en aquest nou espai personal no podia tenir un altre tòpic: allò que crec que em pot arribar a apassionar. Sóc conscient de la falta d’actualitat en els temes comparats, però considero que poden funcionar prou bé com a introducció per les properes entrades. Encara molt per aprendre i descobrir, però l’interès en el periodisme de guerra és gran. Precisament el desconeixement que presento, m’impulsa a investigar aquells conflictes que no tenim consciència. Aquells temes oblidats i minimitzats. I és que en el procés de formació d’opinió pública dels mitjans, els sistemes de comunicació també obliden o fan oblidar múltiples enfrontaments arreu del món.
Per què alguns conflictes reben més cobertura mediàtica que altres?
La resposta no és mai senzilla. El que és cert, és que el públic necessita saber la veritat sobre les guerres. Sembla com si els periodistes pacten amb els governs per enganyar-nos. Ja que, sovint, la violència és ignorada. Que li ho preguntin a Àfrica. Des de la fi de la Guerra Freda, la majoria dels conflictes més mortals han tingut lloc al continent africà. El món sense saber-ne res. L’última il·lustració d’això pot ser la guerra iniciada els anys noranta a la República Democràtica del Congo. Més de 5 milions de morts per fam i malalties. I alhora, occident va disposar d’una mobilització massiva per cobrir el conflicte Israel-Palestina. Aquest, però, amb 7 mil morts en vint anys. Nosaltres hem vist en repetides ocasions com el terrorisme va atacar un tren a Espanya el 2004. Però quan més de 250 persones van ser assassinades en un tren bombardejat pels rebels d’Angola el 2001, l’esdeveniment tan sols va rebre “un parell de columnes”. La llista pot ser molt llarga, però pararem l’ull en aquesta darrera comparació.
Per què els mitjans no han parlat tant d’Angola com d’Espanya?
Les imatges són delatores. Ja amb Google es troben les diferències entre el tractament d’ambdós fets. Des d’un punt de vista quantitatiu, l’accident a Espanya té quasi 15 milions de resultats i cerques, mentre que el d’Angola en té poc més d’1 milió. A més, les dates de publicació dels articles també són concloents. I és que en el mateix any dels atacs, la cobertura que van rebre varia moltíssim: sembla que l’accident d’Angola ha guanyat protagonisme amb els anys. Per altra banda, podem fer una observació qualitativa. L’accident del 2004 va tenir en gran part la cobertura de mitjans de comunicació (El País, The Guardian, The New York Times), mentre que el del 2001 presenta més articles d’organitzacions compromeses amb l’ajuda humanitària com Nacions Unides. De ben segur que una anàlisi en profunditat permetria treure moltíssimes més conclusions.
Però, al cap i a la fi, no és necessari anar més enllà. La censura és una realitat en altres històries i casos sense component bel·ligerant. L’acidificació dels Oceans i la situació climàtica del planeta en són grans exemples. Per aquest motiu, s’ha de desafiar als mitjans de comunicació i qüestionar el veritable rol que juguen en els conflictes actuals.
Inspirat en The War You Don’t See (2010), llargmetratge de John Pilger.
Jan Jordana Perpiñá
Menjant Actualitat 